Empresa del Refugi del Xut

El dia 16 després de l’escola, uns quants pioners vam anar cap a l’estació de trens amb les motxilles a l’esquena carregades. I si, érem poquets.

Ademés, aquell dia (vull dir aquella  nit) feia un fred congelant . Però nosaltres amb una valentia inaudita, vam agafar el tren fins a Sant Llorenç de Montgai .

Una vegada arribarem allí, vam començar a caminar cap a dalt, que estava lluny, però com que era fosc i no hi veiem, no ens en vam assabentar. Mentre pujàvem, ens ho passàvem bé amb les “brometes” del Èric, que ens indicava els camins i dreceres (casi ens perdem).

Més tard, arribarem al refugi. Vam mirar l’hora. Haviem caminat 4 hores! Ràpidament, vàrem sopar (estàvem afamats) i tots ens vam ficar a dormir (bueno, tots no: el Urbano no va dormir en tota la nit i m’emprenyava a mi).

Al dia següent, ens vam aixecar a les 9:00 (excepte el Urbano i jo, que me va despertar a les 8:00). Vam prendre el  esmorzar (croissants i altres coses) i tot seguit, va arribar l’Andrew i el Dalmau amb cotxe i l’Albert (monitor de castors) i el Fillat amb un altre, tots disposats a treballar fins a la mort. Als nouvinguts, els hi vam fer un “tour” guiat al voltant del refugi  per informar-los dels canvis des de l’última vegada.

Tot seguit, l’Andrew va organitzar les feines que tocaven a cadascú. A mi, juntament amb el Guille i el Eric (el trio calavera!) se’ns va “ordenar” desmontar el porxo amb l’ajuda del Dalmau i el Carro. No se com vam poder treure tantes pedres i tantes uralites d’aquell teulat, però després de molt esforç, ho vam aconseguir!

Més tard va tocar el dinar. Ens vam reunir amb rotllana i per art de màgia, l’Andrew va portar unes misterioses caixes. Què són? Vam preguntar, i davant dels nostres ulls, vam veure que era ni més ni menys que la famosa coca de recapte de Camarasa!

Ens vam afartar com lladres perquè hi havia més coca que persones (i ben bona que era!). Mira si en va sobrar, que en vam oferir a uns alpinistes que passaven per allà.

René Diaz-Tejeiro